El matí en arribar a l’escola,
a la porxada de dalt, hi havia un ropit al terra. No es movia per res. L’he agafat i posat dins una panereta. Així hem començat el matí, al voltant d’una
conversa que no deixava ningú indiferent. “Què
pot haver passat?” Estava malalt, ha
tingut un accident, potser tenia cries més petites i les havia d’alimentar, ...
Com l’ou que va trobar na Dàlia, que no van poder acabar de covar i i no va
poder néixer. Sorgeixen un munt de dubtes, possibilitats, i intenten trobar
una explicació. “Clar, el vidre devia
estar massa net, i s’ha pensat que no n’hi havia i... pataplaf!!!“.
El cas és, què podríem fer ara?
I si el deixem que descansi a un racó del
pati? Tothom sembla estar-hi d’acord, així que anem a triar un espai
arredossat, on no hi jugam, per fer un clot. S’ho prenen seriosament i algú
comença a collir flors d’avellana, tot fent un ram, altres cerquen pedres per
fer un cercle al damunt, i potser recordar on l’hem deixat. Ha estat una
activitat “especial”, viscuda amb naturalitat i sensibilitat. Un comiat
tranquil.
